Castanyada
| |||
| Tipus | Chestnut party (en)   | ||
|---|---|---|---|
| Commemora | castanya Sant Martí de Tours | ||
| Vigència | segle XVIII - | ||
| Dia | St. Martin's Day (en) Tots Sants | ||
| Estat | Espanya i Portugal | ||
| Patrimoni cultural | |||
| Festival of Tourist Interest of Galicia, Spain (en) | |||
La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, especialment a Catalunya. Se celebra el dia de Tots Sants, si bé darrerament és freqüent desplaçar-ne la celebració a la vigília d'aquesta diada, el vespre del 31 d'octubre.
Com el halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses o gallegues, o també el Samhain (Cap d'Any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la Castanyada és el moscatell.[1] Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paperines o cucurulls de paper de diari que al País Valencià anomenen mesures. A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de tardor.[2]
Història
[modifica]La Castanyada s'origina a finals del segle xviii i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. La popularització i la seva menció en dietaris personals, com el del Baró de Maldà a Barcelona l'any 1807, confirmen la seva ràpida consolidació com a element festiu clau.[3] L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.[4]
| « | Tanmateix, de tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només suma avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen: "Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?" | » |
| — Joan Soler i Amigó | ||
Figura de la Castanyera
[modifica]
Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes, que ven al carrer. Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
| « | Calentes i grosses; |
» |
La mainada, per fer-les enfadar, cridava:
| « | Petites i dolentes; |
» |
La Castanyera com a Icona Social
[modifica]La figura de la Castanyera, representada típicament com una dona gran, vestida amb roba humil i un mocador al cap, rostint castanyes en un braser, es va consolidar com a ofici de carrer als segles XVIII i XIX. Aquesta activitat representava sovint una forma d'economia de subsistència familiar que aprofitava l'estacionalitat de la castanya. Amb el pas del temps, la figura ha transcendit el seu origen econòmic per esdevenir una icona inconfusible i didàctica de la tardor catalana.[6]
La tradició
[modifica]En els dies compresos entre l'1 de novembre (Tots Sants) i l'11 de novembre (Sant Martí) (pot celebrar-se, també en dates pròximes), se sol celebrar aquesta festa on no falten les castanyes torrades al foc, el vi novell i els xoriços.
La festa consisteix a encendre una foguera i, un cop hi ha brases, s'hi col·loca a sobre un cilindre metàl·lic amb forats a la base, anomenat tambor o, en algunes zones, tixolo. Sobre aquest recipient, o un altre per l'estil, s'estenen les castanyes a les quals prèviament se'ls ha realitzat un tall en un extrem perquè no saltin o explotin. Un cop cuites es pelen i es mengen.
És corrent ensutjar la cara amb les restes de la foguera, saltar les fogueres, ja que porta sort així com realitzar diferents jocs tradicionals, explicar contes i cantar cançons populars.[7]
Referències
[modifica]- ↑ «Castanyada». [Consulta: 25 octubre 2024].
- ↑ «La castanhada» (en occità). L'Escomessa. Centre Regional dels Ensenhaires d'Occitan (CREO) de l'IEO a Provença. Arxivat de l'original el 20 gener 2012.
- ↑ «La Castanyada a Barcelona». Barcelona Sempre. [Consulta: 23 octubre 2025].
- ↑ Soler i Amigó, 2001, p. 200-201.
- ↑ «84 Dites i refranys de Tots Sants». Museu-Arxiu de Cabrils, 01-11-2019.
- ↑ «La Castanyada: origen i curiositats d'una tradició centenària». [Consulta: 23 octubre 2025].
- ↑ Rodríguez Vilagran, Àngel. Festes i tradicions catalanes: origen, simbologia i costums, 2011. ISBN 978-84-92811-13-1.
Bibliografia
[modifica]- Soler i Amigó, Joan. Cultura popular tradicional. Editorial Pòrtic, 2001. ISBN 8473067053 /.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- «La Castanyada, explicada per a infants». PetitaXarxa.cat. Arxivat de l'original el 2009-11-24. [Consulta: 15 novembre 2009].