Celeritat

En física, la rapidesa (o velocitat lineal) és un valor escalar representat pel símbol v i expressat en termes de quocient entre distància i temps. Quan es parla de velocitat, en realitat se sol parlar de rapidesa, que indica el valor i el sentit de la primera (el mòdul del vectorial), però no la direcció. De forma equivalent, la rapidesa és el valor absolut de la velocitat. Si la rapidesa mesura el canvi del desplaçament respecte del temps, el canvi de la rapidesa respecte del temps ve donat per l'[acceleració].

La rapidesa comparteix amb la velocitat la unitat derivada del SI metre per segon o m/s. Altres unitats de la rapidesa (i de la velocitat) són:

quilòmetres per hora (km/h)
milles per hora (milles terrestres per hora, sistema anglosaxò; 1 mph equival a 1.609 km/h)
nus marí (milles nàutiques per hora, sistema anglosaxò; 1 nus equival a 1.852 km/h)
[Mach] n, on Mach 1 és la rapidesa del so, en condicions habituals, i n indica la proporció respecte aquesta magnitud (343 m/s = 1234.8 km/h).
[rapidesa de la llum|velocitat de la llum] o constant c (en el [buit]), que equival a 299,792,458 m/s.

El concepte de rapidesa és molt important en la majoria de camps científics i [[tecnològics|tecnologia], i per extensió a la resta. Avui en dia seria impossible imaginar cotxes sense velocímetres, calcular el temps que trigariem en arribar a un lloc o comprendre conceptes elementals com la [gravetat] o la [temperatura] sense la velocitat, i per tant sense la rapidesa.

Cal destacar que abans abans d'[Einstein] es consideraven la rapidesa i la velocitat depenents del temps, que era la magnitud constant (sobretot a partir del sòlid model de [Newton]). A partir de la Teoria de la Relativitat d'Einstein es va descobrir que en realitat la rapidesa de la llum era la única constant, i que el temps i l'espai en depenien (i que no són constants), permetent un enorme avenç en camps com l'[astronomia]. Més antigament la velocitat, i en general el moviment, ha estat objecte d'estudi des de la Grècia clàssica, tant en la ciència com en la filosofia, passant pels grans científics investigadors com [Galileu] (que estudiava la gravetat) i d'altres astrònoms com [Copèrnic] o [Kepler]. Per últim, Newton va ser qui va acabar de donar forma a la física donant un cos matemàtic consistent en camps com la [cinètica] o la [dinàmica].

Aquests exemples mostren com n'és d'important el concepte de rapidesa, i el de velocitat, que relacionen el temps i l'espai, els tres pilars de la física. La seva comprensió profunda afecta dels nivells més elementals la matèria (la temperatura no és sinó energia cinètica dels àtoms), i per tant a través d'ells es comprèn l'estructura de la realitat i les lleis físiques que la governen.