Coadjutor
Coadjutor a la religió catòlica és el títol d'un clergue carregat d'ajudar un bisbe amb l'administració d'un diòcesi.
Al dret canònic, el coadjutor es distingueix de l'auxiliarius, com que té el dret de successió (cum iure successionis). Avui, és de costum d'anomenar un coadjutor quan el bisbe titular té qualsevol incapacitat o esdevé massa gran.[1] Normalment el bisbe titulari requereix l'anomenament d'un adjutor o d'un auxialiari, peró en circumstàncies excepcionals, un papa pot anomenar un coadjutor o auxiliari motu proprio. Segons els reglaments del dret canònic del catolicisme, un coadjutor és un bisbe amb plens drets territorials i li atorguen una diòcesi “in partibus infidelium”, el que vol dir un territori simbòlic d'una ciutat desapareguda o al territori avui ocupat per a altres monoteismes, de fet sovint a la part actualment musulmana de la conca mediterrània.
Fins a la fi de l'antic règim i enllà, on l'església catòlica va continuar a tenir un poder polític, el sobirans van pesar damunt les decisions papals, com, per exemple, ho va fer Maximilia I al segle XVII per promoure el seu fidel Corneli de Berghes com arquebisbe de l'arxidiòcesi de València i després com coadjutor del príncep-bisbe Erard de La Marck al principat de Lieja.