Inscripcions rúniques

Una inscripció rúnica de Suècia al segle IX.

Una incripció rúnica del segle XII (pedra Vaksala) a Suècia.

Les incripcions rúniques, amb l'ús de l'alfabet rúnic, es van fer servir pels pobles germànics des del segle I o II de la nostra era.

Les inscripcions rúniques més antigues que s'han trobat són del 150 d.C. (Dinamarca) una vegada tranliterada es llegeix harja

Aquest període correspon a l'estadi lingüístic del germànic com un continuum de dialectes encara no separats en les posterior tres branques: germànic septentrional, germànic occidental i germànic oriental.

En aquestes inscripcions rúniques no s'observa la distinció entre vocals llargues i curtes ni signes per a consonants labiovelars.

Els origens de les inscripcions

Tàcit a la seva obra Germania, descriu uns "signes" posats en grups de tres i tallats d’un noguer, però les runes sembla que no es feien servir encara en temps de Tàcit. Una segona font és la saga Ynglinga, quan el rei Granmar, va a Upsala i es fan servir també trossos de fusta amb finalitats màgiques.

Un estudi recent suggereix que les runes van ser fetes per a crear objectes màgics tals com els amulets

Període I

Les inscripcions rúniques dels 400 anys del període que va dels anys 150 a 550 d.C. es coneixen com del “Període I”. El conjunt de tipus de lletres emprat no està estandaritzat. Les primeres inscripcions s'han trobat en artefactes on hi figura el nom, ja sigui del qui la va fer o del seu propietari. o de vegades queda com un misteri lingüístic. Per això és possible que les primeres inscripcions rúniques no s'utilitzessinr com un simple sistema d'escriptura sinò, més aviat, com a signes màgics en un encanteri. S'ha postulat que podien servir per l'endivinació, però d’això darrer no n’hi ha evidències. El mateix nom de “runa” que significa “secret” o “alguna cosa amagada”. sembla indicar una funció esotèrica i a més restringida a una èlite. La inscripció rúnica del segle VI de Björketorp escrita en protonoruec fa servir la paraula “runa” en els dos sentits.:

Haidzruno runu, falahak haidera, ginnarunaz. Arageu haeramalausz uti az. Weladaude, sa'z þat barutz. Uþarba spa.

Jo he fet les runes, amago aquí runes de poder. Tingui malefici i mala mort qui trenqui aquest (monument) i jo li profetitzo la destrucció.

Ús medieval

Codex Runicus, del 1.300 d.C.

Amb l'evolució del llenguatge germànic van començar a divergir les runes de forma semàntica i fonètica. Es van refer moltes de les runes per acomodar-les al nou llenguatge.

Tanmateix, el fet que el Nou Futhark tenia 16 runes ,mentre que el Futhark Antic en tenia 24, no queda completament explicat per l’evolució de la llengua germànica.

Diversos monuments rúnics del final d'aquest període son pedres amb incripcions solemnes sobre gent que morí o que van fer grans coses. Durant molt de temps s'ha pensat que aquesta era la funció principal de les inscripcions rúniques.

Cap a 1950 tanmateix es varen trobar a Bergen les 600 inscripcions de Bryggen, que estaven fetes de fusta i os, sovint en forma de bastó, i estaven gravades amb temes quotidians de vegades amb oracions en llatí, missatges personals, cartes de negocis etc. . Això va demostrar que el rúnic s'ha fet servir com un sistema comú d'escriptura.

A l'alta edat mitjana es van fer calendaris rúnics a Suècia i Estònia.

L'autenticitat de les inscripcions d'Amèrica del Nord és molt discutides.