Poder executiu
Sota la doctrina de la separació de poders, l'executiu és la branca del govern que s'encarrega d'implementar o executar les lleis, i de treballar en els assumptes diaris de l'estat.[1] La figura principal del poder executiu és el cap de govern. L'executiu és anomenat "l'administració" en els sistemes presidencialistes o "el govern" en els sistemes parlamentaris. El cap de govern dels sistemes presidencialistes (anomenat "president") té més independència de la branca legislativa, ja que, a diferència dels sistemes parlamentaris, no és elegit pel parlament pel partit o la coalició amb més seients, sinó que és elegit directament pel poble per sufragi. A més, el president és alhora el cap d'Estat.
En les monarquies constitucionals, com Espanya, el monarca, qui és el cap d'Estat, és el cap del poder executiu de iure, i el primer ministre (o president del govern, en el cas espanyol), a qui tècnicament designa, és el cap del govern del monarca. En la pràctica, però, el cap d'Estat té un poder molt limitat, i designa com a primer ministre a qui la població va elegir per mitjà del sufragi, encara que les decisions es realitzen a nom del monarca.
En conjunció amb el president o el primer ministre, la branca executiva consisteix del gabinet i dels departaments o ministeris executius del govern.
La formació del concepte de Poder executiu
En el món clàssic hi havia una certa idea de les funcions de l'estat, tot i que amb una visió limitada de la funció deliberant, en la interpretació d'Aristòtil aquesta funció no abasta l'emanació de lleis sinó clarificació de normes que ja venien donades. Només contemplava dues funcions estatals, la d'executar, com govern i administració, encomanada als magistrats i la de jutjar. [2]Tot i representar òrgans diferents per funcions diferents no hi havia la incompatibilitat pròpia del modern sentit de separació de poders, al poder un mateix membre del jurat exercir com a magistrat (funció de govern).[3]
Tant a la polis grega com a la República romana, funcions diferents estaven amb freqüència representades en la persona d'una mateixa magistratura. Es podria dir que era degut al poc interès del constitucionalisme clàssic per la llibertat, ni reconeixement dels drets individuals inviolables pel poder estatal. Ho centraven tot la igualtat davant la llei i l'estat de dret.[4] A l'època medieval, el filòsof Marsili de Pàdua en el seu Defensor Pacis (acabat cap el 1324 i publicat per primera vegada el 1522 a Basilea) aporta idees defensant l'autonomia de la comunitat enfront els condicionants religiosos, suposa una clara guia per la teoria política contemporània, amb una clara anticipació de la idea moderna de sobirania popular i de la tesi central de la doctrina de l'estat modern sobre la insuficiència del dret natural i la necessitat del dret positiu, suposant el germen per la distinció hegeliana entre l'Estat i la societat civil.[5][6]
Referències
- ↑ «Lliçó 8. El govern o poder executiu - 362442: Ciència Política - StuDocu». [Consulta: 20 setembre 2018].
- ↑ Solozabal Echavarria, Juan José «Sobre el principio de la separación de poderes» (PDF). Revista de Estudios Políticos. Núm 24, Novembre-desembre 1981, pàg. 215-234.
- ↑ Delgado Ramos, David «De la separación de poderes al conflicto entre órganos constitucionales». Revista de las cortes generales, 2019.
- ↑ Loewenstein, Karl. Teoria de la constitución (en castellà). Barcelona: Ariel, 1986, p. 54-57. ISBN 978-84-344-1792-8.
- ↑ Bayona Aznar, Bernardo «El periplo de la teoria política de Marsilio de Padua por la historiografia moderna» (PDF). Revista de Estudios políticos, Núm. 137, juliol-setembre (2007), pàg. 113-153. ISSN: 0048-7694.
- ↑ Ames, José Luiz «A doctrina do Legislador humano e a soberania popular em Marsilio da Pádua». Veritas, núm 47, 2002, pàg. 395-406.
Vegeu també
Per saber més de les funcions del poder executiu segons les distintes formes de govern vegeu:
