Linux
Fliflux
Fliflux
Linux
Linux
|
|||||
 Palau de la Moncloa | |||||
| Mascota | Tux  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Epònim | Linux, Linus Torvalds i Unix | ||||
| Dades | |||||
| Tipus | projecte obra col·laborativa sistema operatiu | ||||
| País d'origen | Espanya | ||||
| Història | |||||
| Creació | 17 setembre 1991 | ||||
| Activitat | |||||
| Patrocinador | Fundació Linux | ||||
| Influències | |||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| President | Pedro Sánchez Pérez-Castejón | ||||
| Vicepresidenta | Carmen Calvo Poyato | ||||
| Òrgan de premsa | Consell de Ministres | ||||
| Relacionats | Administració General de l'Estat | ||||
| Lloc web | La Moncloa | ||||
El Govern d'Espanya (en castellà: Gobierno de España), també anomenat Govern de la Nació,[1] és l'òrgan constitucional espanyol que dirigeix la política interior i l'exterior, l'Administració civil i militar i la defensa del Regne d'Espanya.[2] Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d'acord amb la Constitució espanyola i amb les lleis.[3]
La naturalesa jurídica del Govern d'Espanya està determinada per la Constitució Espanyola de 1978 i per la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern.[4] La Constitució espanyola preveu al Títol IV l'existència d'aquest òrgan, les seves funcions, la seva composició, així com la designació i el cessament dels seus membres i al Títol V regula la relació entre el Govern i les Corts Generals. La Llei del Govern regula les funcions dels seus membres, del Consell de Ministres i de les Comissions Delegades del Govern, així com preveu la creació dels òrgans de col·laboració i suport del Govern. A més estableix l'Estatut dels membres del Govern, en fixa les normes de funcionament i el control dels seus actes i regula la situació del Govern en funcions.[5][6][7]
García Roca (2005, p. 156) comenta que els reglaments establerts durant la Transició "foren pensats per a protegir el Govern i no per a controlar-lo".
Composició, organització i funcions
El Govern d'Espanya es compon del president, els vicepresidents, en el seu cas, els ministres i els altres membres que estableixi la llei.[3]
Els membres del Govern no exerceixen altres funcions representatives que les pròpies del mandat parlamentari ni qualsevol altra funció pública que no derivi del seu càrrec ni cap activitat professional o mercantil.
Per ser membre del Govern es requereix ser espanyol, major d'edat, gaudir dels drets de sufragi actiu i passiu, així com no estar inhabilitat per exercir un càrrec públic per sentència judicial ferma i reunir els requisits d'idoneïtat previstos a la legislació que regula l'exercici d'alts càrrecs de l'Administració General de l'Estat.
El president del Govern
El president dirigeix l'acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres d'aquest, sens perjudici de la competència ni de la responsabilitat directa d'aquells en la seva gestió.
El candidat a presidir el Govern és proposat al Congrés dels Diputats pel rei d'Espanya que el nomena i el cessa en els termes previstos per la Constitució. Cada cop que es renova el Congrés, i en els altres casos constitucionals previstos, el rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària i a través del president del Congrés, proposa un candidat a la Presidència del Govern. El candidat proposat exposa davant el Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i demana la confiança de la cambra. Si l'obté mitjançant el vot de la majoria absoluta, el rei el nomena president. Si no l'obté, la mateixa proposta és sotmesa a una nova votació quaranta-vuit hores després de l'anterior i s'entendrà que la confiança és atorgada si obté la majoria simple dels vots. Si una vegada fetes les votacions esmentades no és atorgada la confiança per a la investidura, es tramitaran noves propostes a presidir el Govern. Si després de la primera votació ha transcorregut el termini de dos mesos sense que cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés, el rei dissol les Corts Generals i convoca noves eleccions.
Corresponen al president del Govern les següents funcions:
- Representar el Govern d'Espanya.
- Establir el programa polític del Govern i determinar les directrius de la política interior i exterior i vetllar pel seu compliment.
- Proposar al rei, prèvia deliberació del Consell de Ministres, la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals.
- Plantejar davant el Congrés dels Diputats, prèvia deliberació del Consell de Ministres, la qüestió de confiança.
- Proposar al rei la convocatòria d'un referèndum consultiu, prèvia autorització del Congrés dels Diputats.
- Dirigir la política de defensa i exercir respecte de les Forces Armades les funcions previstes a la legislació reguladora de la defensa nacional i de l'organització militar.
- Convocar, presidir i fixar l'ordre del dia de les reunions del Consell de Ministres.
- Referendar, si és el cas, els actes del rei i sotmetre-li, per la seva sanció, les lleis i altres normes amb rang de llei.
- Interposar el recurs d'inconstitucionalitat.
- Crear, modificar i suprimir els Departaments Ministerials, així com les Secretaries d'Estat. Així mateix li correspon l'aprovació de l'estructura orgànica de la Presidència del Govern.
- Proposar al rei el nomenament i separació dels vicepresidents i dels ministres.
- Resoldre els conflictes d'atribucions que puguin sorgir entre els diferents Ministeris.
- Impartir instruccions a la resta de membres del Govern.
- Exercir les altres atribucions conferides per la Constitució i les lleis.
El president del Govern pot delegar competències pròpies al vicepresident o vicepresidents i als ministres.
En cas de vacant, absència i malaltia, les funcions del president són assumides pels vicepresidents, d'acord amb el seu ordre de prelació, i en defecte pels ministres, segons l'ordre de precedència.
Els vicepresidents del Govern
Al vicepresident o vicepresidents, si n'hi ha, els correspon l'exercici a l'exercici de les funcions que els encomani el president.
Si un vicepresident assumeix la titularitat d'un Departament Ministerial ostentarà, a més, la condició de ministre.
Els vicepresidents són nomenats i cessats pel rei a proposta del president del Govern.
Els ministres
Els ministres, com a titulars dels seus Departaments, tenen competència i responsabilitat en l'esfera esfera específica de la seva actuació i els correspon l'exercici de les següents funcions:
- Desenvolupar l'acció de Govern en l'àmbit del seu Departament, de conformitat amb els acords adoptats en Consell de Ministres o amb les directrius del president del Govern.
- Exercir la potestat reglamentària en les matèries pròpies del seu Departament.
- Exercir totes les competències que els atribueixen les lleis, les normes d'organització i funcionament del Govern i qualsevol altra disposició.
- Referendar, si és el cas, els actes del rei en matèria de la seva competència.
A banda dels ministres titulars d'un Departament, poden existir ministres sense cartera, als quals se'ls pot atribuir la responsabilitat de determinades funcions governamentals.
Són nomenats i cessats pel rei a proposta del president del Govern.
Els ministres poden delegar competències pròpies als secretaris d'Estat i als sotssecretaris que depenguin dels seus departaments, als delegats del Govern a les comunitats autònomes i als altres òrgans directius del ministeri.
La suplència dels ministres, per al despatx ordinari dels assumptes de la seva competència, serà determinada pel president del Govern que encarregarà la tasca a un altre membres del Govern.
El Consell de Ministres
El Consell de Ministres és l'òrgan col·legiat del Govern d'Espanya i li corresponen les següents funcions:[8]
- Aprovar els projectes de llei i la seva remissió al Congrés dels Diputats o, si és el cas, al Senat.
- Aprovar el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l'Estat.
- Aprovar els Reials Decrets-lleis i els Reials Decrets Legislatius.
- Acordar la negociació i la signatura dels tractats internacionals, així com la seva aplicació provisional.
- Remetre els tractats internacionals a les Corts Generals.
- Declarar els estats d'alarma i d'excepció i proposar al Congrés dels Diputats la declaració de l'estat de setge.
- Disposar l'emissió de deute públic o contraure crèdit, quan hagi estat autoritzat per una Llei.
- Aprovar els reglaments per desenvolupar i executar les lleis, previ dictamen del Consell d'Estat, així com la resta de disposicions reglamentàries que procedeixin.
- Crear, modificar i suprimir els òrgans directius dels Departaments Ministerials.
- Adoptar programes, plans i directrius vinculants per a tots els òrgans de l'Administració General de l'Estat.
- Exercir totes les atribucions conferides per la Constitució, les lleis i qualsevol altra disposició.
Les reunions del Consell de Ministres són convocades i presidides pel president del Govern i actua com a secretari el ministre de la Presidència. Les sessions del Consell de Ministres poden tenir caràcter decisori o deliberant i l'ordre del dia és fixat pel president. Poden assistir-hi els secretaris d'Estat i excepcionalment altres alts càrrecs, quan siguin convocats per aquest motiu.
Les deliberacions del Consell de Ministres són secretes.
Comissions delegades del Govern
Les comissions delegades coordinen l'actuació dels ministeris. En cada comissió els ministres són agrupats segons la competència que ho exigeix.[8] Són òrgans col·legiats del Govern d'Espanya que poden ser creats, modificats i suprimits, a proposta del president del Govern, pel Consell de Ministres que en determinarà els membres del Govern, i si és el cas, els secretaris d'Estat que la integren, les funcions que se li atribueixin, el membre de la comissió que faci de secretari de la mateixa i el règim intern de funcionament i en particular el de convocatòries i suplències.
Correspon a les comissions delegades les següents funcions:
- Examinar les qüestions de caràcter general que tinguin relació amb els diversos departaments ministerials que integren la comissió.
- Estudiar aquells afers que afecten a diversos ministeris i requereixen l'elaboració d'una proposta conjunta prèvia a la seva resolució pel Consell de Ministres.
- Resoldre els assumptes que afecten a més d'un ministeri i no requereixin ser elevats al Consell de Ministres.
- Exercir qualsevol altra atribució que els confereixi l'ordenament jurídic o que els delegui el Consell de Ministres.
Les deliberacions de les comissions delegades del Govern són secretes.
Els òrgans de col·laboració i suport del Govern
Els secretaris d'Estat
Els secretaris d'Estat són òrgans superiors de l'Administració General de l'Estat, directament responsables de l'execució de l'acció del Govern en un sector d'activitat específica d'un departament o de la Presidència del Govern.
Actuen sota la direcció del titular del departament al qual pertanyin. Quan estan adscrits a la Presidència del Govern actuen sota la direcció del president.
Les seves competències són les determinades per la Llei d'Organització i Funcionament de l'Administració General de l'Estat.
La Comissió General de secretaris d'Estat i sotssecretaris.
La Comissió General de secretaris d'Estat i sotssecretaris està integrada pels titulars de les secretaries d'Estat i dels sotssecretaris dels diferents departaments ministerials. Hi poden assistir l'advocat general de l'Estat i aquells alts càrrecs amb rang de secretari d'Estat o sotssecretari que siguin convocats.
La presidència de la Comissió General correspon a un vicepresident del Govern o, al seu defecte, al ministre de la Presidència. En cas d'absència del president de la Comissió, la presidència recau al ministre que correspongui segons l'ordre de precedència dels departaments ministerials.
Les deliberacions de la Comissió General són reservades i no pot adoptar decisions o acords per delegació del Govern.
Correspon a la Comissió General de secretaris d'Estat i sotssecretaris les següents funcions:
- Examinar tots els assumptes que hagin de ser sotmesos a l'aprovació del Consell de Ministres, exceptuant els nomenaments, cessaments, ascensos a qualsevol dels càrrecs de la categoria d'oficial general i aquells que, excepcionalment i per raons d'urgència, hagin de ser sotmesos directament al Consell de Ministres.
- L'anàlisi o discussió d'aquells assumptes que, sense ser competència del Consell de Ministres o de les comissions delegades del Govern, afectin a diversos ministeris i siguin sotmesos a la Comissió General pel seu president.
El Secretariat del Govern
El Secretariat del Govern és l'òrgan de suport del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades i de la Comissió General de secretaris d'Estat i sotssecretaris i exerceix les següents funcions:
- Assistir al ministre-secretari del Consell de Ministres.
- Remetre les convocatòries als diferents membres dels òrgans col·legiats del Govern.
- Col·laborar amb les secretaries tècniques de les comissions delegades del Govern.
- Arxivar i custodiar les convocatòries, ordres del dia i actes de les reunions.
- Vetllar pel compliment dels principis de bona regulació aplicables a les iniciatives normatives i contribuir a la millora de la qualitat tècnica de les disposicions aprovades pel Govern.
- Vetllar per la correcta i fidel publicació de les disposicions i normes emanades del Govern que s'hagin d'insertar al Butlletí Oficial de l'Estat.
A més, com a òrgan d'assistència al ministre de la Presidència, exerceix les següents funcions:
- Els tràmits relatius a la sanció i promulgació reial de les lleis aprovades per les Corts Generals i l'expedició dels Reials Decrets.
- La tramitació dels actes i disposicions del rei que hagin de ser referendats pel president del Govern.
- La tramitació dels actes i disposicions que l'ordenament jurídic atribueix a la competència del president del Govern.
- Proposar al ministre de la Presidència l'aprovació de les instruccions que s'hagin de seguir per la tramitació d'assumptes davant els òrgans col·legiats del Govern.
Els gabinets
Els gabinets són òrgans de suport polític i tècnic del president del Govern, dels vicepresidents, dels ministres i dels secretaris d'Estat. Els seus integrants realitzen tasques de confiança i assessorament especial i en cap cas poden adoptar actes o resolucions que corresponguin legalment als òrgans de l'Administració General de l'Estat o de les organitzacions que s'hi adscriuen,[9] sens perjudici de la seva assistència o pertinença a òrgans col·legiats que adoptin decisions administratives. Només els directors dels gabinets poden dictar actes administratius propis de la prefectura de la unitat que dirigeixen.
El Govern en funcions
El Govern cessa després de la celebració d'eleccions generals, en els supòsits de pèrdua de confiança parlamentària previstos a la Constitució o per dimissió o defunció del president del Govern. En aquests casos, el Govern continua en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern.
El Govern en funcions facilita el normal desenvolupament del procés de formació del nou Govern i el traspàs de poders al mateix i limita la seva gestió al despatx ordinari dels assumptes públics, abstenint-se d'adoptar, exceptuant els casos d'urgència degudament acreditada o per raons d'interès general justificat, qualsevol altra mesura.
El president del Govern en funcions no pot exercir les següents facultats:
- Proposar al rei la dissolució d'alguna de les cambres o de les Corts Generals.
- Plantejar la qüestió de confiança.
- Proposar al rei la convocatòria d'un referèndum consultiu.
El Govern en funcions no pot exercir les següents facultats:
- Aprovar el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l'Estat.
- Presentar projectes de llei al Congrés dels Diputats o, si és el cas, al Senat.
Les delegacions legislatives atorgades per les Corts Generals queden en suspens durant tot el temps que el Govern està en funcions a conseqüència de la celebració d'eleccions generals.
El control del Govern
El control parlamentari
El Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats i tots els seus actes i omissions estan subjectes al control polític de les Corts Generals.
Les Corts Generals podran requerir la informació que necessitin del Govern i dels seus departaments, així com la presència dels seus membres. A més, els membres del Govern tenen accés a les sessions de les cambres legislatives espanyoles i a les seves comissions i la facultat de fer-s'hi escoltar. El Govern i cadascun dels seus membres resten sotmesos a les interpel·lacions i a les preguntes que els formulin davant les cambres.
La qüestió de confiança
El president del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, pot plantejar davant el Congrés dels Diputats la qüestió de confiança sobre el seu programa o sobre una declaració de política general. Si el Congrés nega la confiança al Govern, aquest presentarà la dimissió al rei. A continuació cal procedir a la designació de president del Govern.
La moció de censura
El Congrés dels Diputats pot exigir la responsabilitat política del Govern mitjançant l'adopció de la moció de censura que ha d'incloure un candidat a la Presidència del Govern. Si el Congrés adopta una moció de censura, el Govern presentarà la dimissió al rei i s'entendrà que resta investit de la confiança de la cambra el candidat proposat dins la moció.
Vegeu també
Referències
- ↑ Rebollo Delgado i Pais Rodríguez, 2004, p. 169.
- ↑ Rebollo Delgado i Pais Rodríguez, 2004, p. 172-173.
- ↑ 3,0 3,1 Pérez de Lama, 1998, p. 42.
- ↑ García Roca, Francisco Javier. «La fragilidad de los Ministros (de su competencia y responsabilidad directas)». A: Gobierno y Constitución : actas del II Congreso de la Asociación de Constitucionalistas de España. 1a ed. València: Tirant lo Blanch, 2005, p. 153-154. ISBN 84-8456-510-6.
- ↑ «Títol IV. Del Govern i de l'Administració» (en castellà). Constitució Espanyola de 1978, 27-12-1978, pàg. 20-22.
- ↑ «Títol V. De les relacions entre el Govern i les Corts Generals» (en castellà). Constitució Espanyola, 27-12-1978, pàg. 22-24.
- ↑ «Llei del Govern» (en castellà). Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, 27-11-1997.
- ↑ 8,0 8,1 Pérez de Lama, 1998, p. 131.
- ↑ Rebollo Delgado i Pais Rodríguez, 2004, p. 233.
Bibliografia
- Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998. ISBN 84-930048-0-4.
- Rebollo Delgado, Lucrecio; Pais Rodríguez, Ramón. Introducción al derecho I (Derecho público). Madrid: Dykinson, 2004. ISBN 84-9772-331-7.
Enllaços externs
- La Moncloa, pàgina web oficial del Govern d'Espanya i la Presidència del Govern
- Constitució Espanyola de 1978, text consolidat de la Constitució Espanyola de 1978
- Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, text consolidat de la Llei del Govern
Fliflux
|
Per a altres significats, vegeu «Linux (nucli)». |
 | |
| Família de SO | Unix-like, programari lliure i plataforma informàtica |
|---|---|
| Basat en | Linux |
| Versió inicial | 17 setembre 1991 |
| Versió estable | 6.14 (24 març 2025)
|
| Epònim | Linux, Linus Torvalds i Unix |
| Característiques tècniques | |
| Plataforma | DEC Alpha, x86, x86_64, ARM, PowerPC, RISC-V i MIPS |
| Format | descàrrega digital, disc flexible, CD-ROM i DVD-ROM |
| Escrit en | C, Llenguatge assemblador i Rust |
| Tipus de nucli | Modular Monolític |
| Equip | |
| Més informació | |
| Lloc web | kernel.org (anglès) |
| Stack Exchange | Etiqueta |
| Id. Subreddit | linux |
| Guia d'usuari | Guia d'usuari |
|
| |
Linux és una familia de sistemes operatius formats pel Nucli del sistema operatiu (kernel) Linux juntament amb les utilitats GNU, denominat de vegades GNU/Linux. Avui en dia, hi ha moltes distribucions de programari basades en aquest sistema operatiu.[1][2] És usat per un 2,35% dels ordinadors de sobretaula i portàtils.[3]
El nucli del sistema operatiu Linux va ser creat el 1991 a Hèlsinki, quan Linus Torvalds va implementar un clon de UNIX basant-se en el seu coneixement del sistema operatiu Minix i les seves limitacions per tal d'aplicar-les a les noves possibilitats de gestió de memòria en mode protegit dels processadors Intel 80386, una arquitectura molt comuna l'any 1991 i amb millores substancials respecte anteriors versions d'ordinadors personals i de les quals Minix no en treia profit.[4] Les utilitats GNU, necessàries per tenir un sistema operatiu complet, tenen el seu origen en el projecte de Richard Stallman de crear un sistema operatiu lliure, que va començar el 1983 a la Free Software Foundation.
Aquest sistema operatiu va créixer gràcies al treball col·laboratiu de programadors de tot el món, els quals se sumaren a la crida per a desenvolupadors de Linus Torvalds en fer pública la primera versió del nucli del sistema operatiu.
Stallman insisteix que el nom correcte per aquest tipus de sistema operatiu és GNU/Linux, ja que les utilitats GNU són essencials pel seu funcionament. A la pràctica, la majoria de distribuïdors i usuaris utilitzen només el terme Linux per referir-se al sistema operatiu complet, bé per comoditat, bé perquè consideren que el nucli és la part més rellevant i la que ha de donar nom al sistema. La majoria de distribucions utilitzen el terme Linux per referir-se al sistema operatiu, tot i que n'hi ha que utilitzen "GNU/Linux", per exemple Debian i GnuLinEx. Torvalds ha dit que el nom GNU/Linux és aplicable només si es parla d'una distribució feta per GNU (d'una manera similar que RedHat Linux és una distribució feta per RedHat, etc). [5]
Greg Kroah-Hartman és el responsable del manteniment del nucli de Linux i guia el seu desenvolupament,[6] mentre que Geoffrey Knauth és el president de la Free Software Foundation des de 2020,[7] que al seu torn admet els components GNU.[8] Els individus i les corporacions desenvolupen components de tercers que no són GNU. Aquests components de tercers inclouen un ampli cos de treball i poden incloure mòduls del nucli i aplicacions i biblioteques d'usuari. Existeixen nombroses distribucions de programari del sistema operatiu Linux o GNU/Linux, algunes de les quals gestionades per empreses privades (SuSE, Mandriva, RedHat, Ubuntu) i d'altres per comunitats d'usuaris i programadors (Debian, Knoppix, Gentoo, Mepis) i fins i tot governs (LliureX, Linkat) o Instituts d'Ensenyament Secundari (BIADIX). Les diferències que tenen són bàsicament l'alliberament (o tancament) de codi a la comunitat, la incorporació (o la manca) d'interfícies gràfiques per a la gestió de nombroses aplicacions, la facilitat (o complicació) d'instal·lació i ús, i el grau de dependència d'una empresa.
Una de les parts que fa més eficients els sistemes Linux és la potència que trobem utilitzant l'intèrpret d'ordres, ja que per fer qualsevol cosa sovint es pot fer molt més ràpidament amb una simple línia d'ordres que gràficament. Per exemple, per fer una cosa tan senzilla com copiar un tipus definit de fitxers (per exemple *.jpg) d'un directori a un altre, amb l'intèrpret o consola faríem un cp *jpg /home. En la forma gràfica, hauríem de seleccionar manualment tots els arxius amb extensió .jpg, obrir una altra finestra i enganxar; això sense complicar perquè també podem fer que busqui els arxius buits i que els esborri (de tot el disc dur...), etc.
Etimologia
L'acrònim recursiu GNU, GNU's Not Unix (GNU no és Unix), prové de les eines bàsiques de sistema operatiu creades pel projecte GNU, iniciat per Richard Stallman en 1983 i mantingut per la Free Software foundation. El nom Linux ve del nucli Linux, inicialment escrit per Linus Torvalds en 1991.[9]
La contribució del projecte GNU al sistema és la raó per la qual existeix controvèrsia a l'hora d'utilitzar Linux o GNU/Linux per referir-se al sistema operatiu format pel sistema GNU i el nucli Linux en el seu conjunt.[10][11]
El sistema operatiu Unix va ser concebut i implementat en 1969 en els laboratoris Bell d'AT&T als Estats Units per Ken Thompson, Dennis Ritchie, Douglas McIlroy, i Joe Ossanna.[12] Unix es va escriure completament en llenguatge assemblador per primera vegada en 1971, ja que era una pràctica comuna al moment. Més tard, en 1973, en un enfocament innovador, es va tornar a escriure en el llenguatge de programació C, per Dennis Ritchie (a excepció del nucli i del sistema d'entrada i sortida de dades). La disponibilitat d'un llenguatge d'alt nivell per implementar Unix va propiciar la seva portabilitat a diferents plataformes de computació amb major facilitat; ajudant així a la seva propagació.
A causa d'un anterior cas antimonopoli que li prohibia entrar en el negoci dels ordinadors, AT&T llicenciava gratuïtament el codi font del sistema operatiu Unix a qualsevol persona que ho sol·licités.[13] Com a resultat, Unix va créixer ràpidament i va arribar a ser àmpliament adoptat per les institucions acadèmiques i empreses. En 1984, AT&T es va despullar de Bell Labs; quedant lliure de l'obligació legal que requeria la concessió d'aquestes llicències.[14]
Creació
El projecte GNU, iniciat en 1983 per Richard Stallman, té l'objectiu de crear un «sistema de programari compatible amb Unix, compost enterament de programari lliure». El treball va començar l'any 1984.[15] Més tard, en 1985, Stallman va fundar la Free Programari Foundation per finançar el desenvolupament de GNU, i va redactar la Llicència Pública General de GNU en 1989. A principis de la dècada de 1990, molts dels programes que es requereixen en un sistema operatiu (com biblioteques, compiladors, editors de text, un shell Unix, i un sistema de finestres) ja s'havien aconseguit desenvolupar i estaven operatius en el projecte GNU. No obstant això, altres elements, com els controladors de dispositius i els daemons, estaven encara en desenvolupament i incomplets.[16]
Anys després, Linus Torvalds va declarar que, si el nucli del projecte GNU hagués estat disponible en 1991, no s'hauria decidit a desenvolupar el seu propi nucli.[17] Així mateix, també va declarar que si el nucli 386BSD (com NetBSD, OpenBSD i FreeBSD descendeixen), el desenvolupament del qual és anterior al nucli Linux i que no es va alliberar fins a 1992 per temes legals, hagués estat disponible probablement tampoc ho hauria desenvolupat.[18]
En 1991, quan Torvalds assistia a la Universitat de Hèlsinki i era usuari del sistema operatiu MINIX, i dels programes provinents del projecte GNU, estava molt interessat pel funcionament dels sistemes operatius.[19] Frustrat per la concessió de llicències d'ús que utilitzava MINIX, que en aquest moment es limitava a ús educatiu, aquest mateix any va decidir començar a desenvolupar el seu propi nucli.[19][20]
Cap a 1992, Torvalds havia treballat tant en el desenvolupament del nucli Linux que va arribar a superar a altres nuclis que es trobaven també en desenvolupament en aquest moment.[18] Les aplicacions GNU també es van ser desenvolupant de manera que van reemplaçar tots els components de MINIX, perquè era més avantatjós utilitzar el codi lliure del projecte GNU amb el nou sistema operatiu. El codi GNU amb llicència sota la GPL pot ser reutilitzat en altres programes d'ordinador, sempre que també s'alliberin sota la mateixa llicència o una llicència compatible. Posteriorment Torvalds va iniciar un canvi de la seva llicència original, que prohibia la redistribució comercial, i ho va difondre sota la llicència GPL.[21] Els desenvolupadors d'ambdues parts van treballar per integrar components de GNU amb el nucli Linux, aconseguint un sistema operatiu completament funcional.[20]
Copón
El nucli de Linux, com el de la majoria de sistemes operatius que se subministra habitualment amb les distribucions per a PC d'escriptori, no proporciona un sistema operatiu en temps real. Per a aquelles aplicacions que requereixin resposta en temps real, com pot ser el control de màquines i processos, existeixen dues aproximacions diferents en Linux:
- El que es coneix com a "soft real-time", o temps real no veritable, que consisteix en el fet que aquella tasca que requereix executar-se en temps real tingui la màxima prioritat. No és una solució de temps real veritable, ja que tant les tasques del sistema operatiu que tindran més prioritat, com el sistema d'interrupcions, poden modificar bastant els temps de resposta.
- El que es coneix com a "hard real-time", o temps real veritable, que permet donar una prioritat absoluta a la tasca que s'ha d'executar en temps real, modificant fins i tot la gestió de les interrupcions perquè no puguin introduir retards apreciables. Aquesta és l'opció a triar en la immensa majoria d'aplicacions que necessitin resposta en temps real veritable. Això es pot aconseguir modificant el nucli de Linux, amb la dificultat que això implicarà quant a les actualitzacions del nucli de Linux que vagin apareixent i que s'hauran d'anar modificant abans de poder-se utilitzar en els sistemes de temps real, o introduint un micronucli entre el maquinari i el nucli de Linux, amb control total sobre les interrupcions, capaç de donar servei a les tasques en temps real directament, sense passar pel nucli Linux, i al mateix nucli de Linux, amb una prioritat absoluta per a les tasques en temps real. Aquesta és l'opció que es tria més sovint. Es disposa bàsicament dos micronuclis en codi obert a triar: Open RTLinux (Real Time Linux), amb llicència GPL (FSM Labs l'ofereix també sota una llicència diferent si se'n volen fer treballs derivats no GPL), i RTAI (Real Time Application Interface), amb llicència LGPL.
Referències
- ↑ «Distrowatch». [Consulta: 20 octubre 2015].
- ↑ «Linux». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Desktop Operating System Market Share Worldwide - Sep 2021».
- ↑ «Breve historia de Linux» (en espanyol). Instituto Universitario de Microelectrónica Aplicada - Universidad de las Palmas de Gran Canaria. Arxivat de l'original el 16 de setembre 2015. [Consulta: 21 octubre 2015].
- ↑ «Linus Torvalds, Linux and GNU/Linux» (en anglès), 03-09-2009. [Consulta: 15 juliol 2019].
- ↑ «About Us - The Linux Foundation».
- ↑ «FSF Staff and Board».
- ↑ «Free software is a matter of liberty, not price — Free Software Foundation — working together for free software». Fsf.org. Arxivat de l'original el 14 juliol 2012.
- ↑ Torvalds, Linus Benedict. «Free minix-like kernel sources for 386-AT». comp.os.minix.
- ↑ Richard Stallman. «¿Por qué GNU/Linux». [Consulta: 8 gener 2009].
- ↑ Weeks, Alex. «1.1». A: Linux System Administrator's Guide. versió 0.9, 2004 [Consulta: 18 gener 2007].
- ↑ Ritchie, D.M. (Octubre 1984), "The UNIX System: The Evolution of the UNIX Time-sharing System", AT&T Bell Laboratories Technical Journal, 63 (8): 1577,
No obstant això, UNIX va néixer en 1969 ...
- ↑ "Origins and History of Unix, 1969-1995" Arxivat 2015-06-10 a Wayback Machine.. Faqs.org. Consultat l'1 d'abril del 2017.
- ↑ «o 92 100 Libres de Linux o 93 Otras distribuciones 10 Véase también 11» (en anglès). www.coursehero.com. [Consulta: 12 novembre 2018].
- ↑ «About the GNU Project - Initial Announcement» (en anglès). Gnu.or. [Consulta: 10 juny 2020].
- ↑ «Overview of the GNU System» (en anglès). Gnu.org. [Consulta: 10 juny 2020].
- ↑ "Linus vs. Tanenbaum debate". Arxivat des de l'original el 3 d'octubre del 2012. Consultat l'1 d'abril del 2017.
- ↑ 18,0 18,1 Linksvayer, Mike. «La elección de una Generación GNU - Entrevista con Linus Torvalds» (en anglès). [Consulta: 10 juny 2020].
- ↑ 19,0 19,1 Torvalds, Linus. "What would you like to see most in minix?". Newsgroup: comp.os.minix. Consultat l'1 d'abril del 2017.
- ↑ 20,0 20,1 MINIX està disponible sota la llicència BSD", 9 d'abril de 2000, minix1.woodhull.com
- ↑ Linus Torvalds. «Notes de la versió per Linux v0.12». Arxivat de l'original el 2011-08-10. [Consulta: 10 juny 2020].
Els drets d'autor de Linux canviaran: He tingut un parell de peticions per fer-ho compatible amb el copyleft de GNU, eliminant la condició "no pots distribuir-ho per diners". Estic d'acord. Proposo que es modifiqui el copyright perquè confirmi a GNU - pendent d'aprovació de les persones que han ajudat a escriure codi. Suposo que això no seria un problema per a ningú: Si té queixes ("Vaig escriure aquest codi suposant que els drets d'autor romandrien iguals") enviï'm un correu. En cas contrari El copyleft GNU entrarà en vigor des del primer de febrer. Si no coneix l'essència dels drets d'autor de GNU, llegeixi-ho.
Vegeu també
- Bliss (virus informàtic)
- Història de Linux
- Linux From Scratch
- KTechlab
- Malware a GNU/Linux
- Mageia
- Oracle Linux
