Domain Name System
| Model TCP/IP per capes |
|---|
| Xarxes informàtiques |
El Domain Name System o DNS (en català sistema de noms de domini) és un sistema de noms jeràrquic que funciona sobre una base de dades distribuïda. Permet que qualsevol sistema connectat a Internet o a una xarxa informàtica privada obtingui informació associada als noms de domini. En concret, l'ús més freqüent (tot i que no l'únic) és la traducció global dels noms de domini (com ara ca.wikipedia.org) a les adreces necessàries per al protocol IP. Això facilita molt l'ús d'aplicacions d'Internet, ja que evita que els usuaris hagin de memoritzar les adreces numèriques, i facilita el canvi d'adreces mantenint constant el nom de domini.
El DNS ofereix un servei vital a Internet i sense ell la navegació seria molt complicada (per no dir impossible), ja que les xarxes treballen amb IP per realitzar tasques com l'adreçament o l'encaminament, mentre que per als humans és molt més senzill treballar amb noms, com els que posem als URL o a les adreces de correu electrònic.
Implementació inicial
Va ser dissenyat inicialment per Paul Mockapetris el 1984 per amainar els problemes d'escalatge que suposava l'ús d'adreces IP (difícils de memoritzar i associar al seu contingut). En una primera aproximació el DNS consistia en un sol arxiu, conegut com a taula de host, que era mantingut per l'Stanford Research Institute's Network Information Center (SRI-NIC). El sistema era força simple: quan algú registrava un domini s'afegia a la taula i els administradors dels sistemes havien d'actualitzar la seva versió de la taula via Protocol de transferència de fitxers.
Òbviament aquest sistema va quedar obsolet un cop la xarxa va començar a créixer, ja que, tot i acomplir els seus objectius, distava molt de ser un mètode eficient de distribució a més de tenir un elevat cost de manteniment. Sense una bona infraestructura pel DNS l'accessibilitat d'Internet quedava força minvada, de manera que Mockapetris i alguns col·legues van començar a treballar en el sistema actual.
Implementació actual
La nova implementació del DNS es va pensar ja sobre la natura de la mateixa Internet, cosa que li ha permès mantenir-se fins al dia d'avui: Un sistema de bases de dades distribuïdes, interconnectades, del que cap organització en solitari n'és directament responsable. Donada la seva arquitectura, DNS està preparat per un creixement pràcticament il·limitat. Abans d'analitzar-la cal familiaritzar-se amb el domain name space. Aquesta estructura descriu un arbre de dominis, permetent diferents dominis dins un mateix.
Un servidor DNS és simplement un ordinador o equip corrent programari DNS. Donat que la gran majoria de servidors són UNIX el programari més estès és BIND, tot i que hi ha altres opcions per aquesta i altres plataformes (incloses PC i Mac).
El programari DNS està compost normalment per dues grans parts. Per una banda el servidor de noms, que no deixa de ser una taula que permet fer conversions nom-IP. Per una altra el "resolver", que s'encarrega de llançar peticions a altres servidors de noms en cas de disposar de la resposta en el propi. Veiem el funcionament amb una mica més de detall:
Quan s'escriu un URL el navegador envia una petició al servidor DNS més proper. Si aquest ha resolt alguna petició anteriorment referent a aquest mateix domini (dintre d'un període de temps definit per l'administrador, a fi d'evitar que les adreces caduquin) localitza la IP corresponent a la seva cache i l'envia al navegador. Si el servidor no pot respondre a la petició consulta al servidor immediatament superior a ell segons l'arbre del domain server space. En cas que aquest tampoc ho sàpiga repetirà el procediment. I així fins a arribar a solucionar l'adreça en qüestió (quan un servidor pot respondre sense consultar-ne un altre se'n diu Servidor Autoritzat).
Problemes amb el DNS
Tot aquest procés hauria de trigar dècimes de segons (i normalment ho fa), però en algunes ocasions pot trigar fins i tot més de 15 segons. Això pot provocar que un domini existent respongui com un no existent si el navegador es cansa d'esperar una resposta. Tot i això, donada l'arquitectura del DNS reenviant la petició és molt possible que es rebi contestació, car algun servidor entremig pot haver rebut la resposta a temps. En cas de la "caiguda" d'un servidor DNS totes les adreces de les que era Servidor Autoritzat passarien a no respondre donant la sensació d'estar desconnectat, quan en realitat estan plenament operatives.
Vegeu també
