Scriptio continua

Scriptio continua (en català ″escriptura continua") és un tipus d'escriptura sense pauses sintàctiques ni mètriques, o siga, que no separa les diverses paraules mitjançant l'ús dels espais en blanc, no utiltiza els signes de puntuació, ni tampoc diferencia entre majúscules i minúscules.

A Occident es va utiltizar majoritàriament en la redacció d'escrits a l'Època Antiga, sobretot a partir del segle III, per influència de l'escola grega i durant tota l'Alta Edat Mitjana. Aquest tipus d'escriptura dificultava la lectura dels textos, sobretot en veu baixa, ja que requeria d'una reflexió molt més gran per tal de poder desgranar el que tractava de comunicar l'escrit. Entre els segles VII i XII es va anar popularitzant per les diverses zones europees la introducció dels espais i la diferenciació entre majuscules i minúscules, abandonant-se progressivament l'us de la scriptio continua. Diversos motius, a més de la major facilitat en la lectura, van promoure aquest fet, entre elles:

• La proliferació de l'ús del paper, en lloc del pergamí o el papir que eren molt més cars, va ajudar a que no es tractara d'utilitzar al màxim tot l'espai disponible.
• La influència de l'àrab, que sí que utiltizava els espais, en els escrives cristians.
• La traducció de les obre llatines i gregues clàssiques, que van vindre també per mitjà de l'àrab.

Algunes llengües asiàtiques com el tailandès, el balinès... encara segueixen utilitzant avui en dia aquest mòdel d'escriptura.

Referències

• Domingo Bagher, Ignacio. Para que han servido los libros. Saragossa: Prensa de la Universidad de Zaragoza, 2013.