Scriptio continua

Scriptio continua (en català ″escriptura continua") és un tipus d'escriptura sense pauses sintàctiques ni mètriques, o siga, que no separa les diverses paraules mitjançant l'ús dels espais en blanc, no utiltiza els signes de puntuació, ni tampoc diferencia entre majúscules i minúscules. A Occident es va utiltizar majoritàriament en la redacció d'escrits a l'Època Antiga, sobretot a partir del segle III, per influència de l'escola grega i durant tota l'Alta Edat Mitjana.

Aquest tipus d'escriptura dificultava la lectura dels textos, sobetot en veu baixa, ja que requeria d'una reflexió molt més gran per tal de poder desgranar el que tractava de comunicar el text. Entre els segles VII i XII es va ananr popularitzant per les diverses zones europees la introducció dels espais i la diferenciació entre majuscules i minúscules, abandonant-se progressivament l'us de la scriptio continua, diverses raons apunten aquest fet, entre elles:

• La proliferació de l'ús del paper, en lloc del pergamí o el papir que eren molt més cars, ajuda a que no es tracte d'utilitzar al màxim tot l'espai disponible.
• La influència de l'àrab, que sí que utiltizava els espais, en els escrives cristians.
• La traducció de les obre llatines i gregues clàssiques que va vindre també per mitjà de l'àrab.

Algunes llengües asiàtiques encara segueixen utilitzant avui en dia aquest mòdel d'escriptura.